JULIAN SCHNABEL

 El 31 de agosto del 2014 la revista RAR, dominical muy especial del diario ARA, hizo un monográfico sobre la figura del pintor y cineasta Julian Schnabel. Me pidieron un artículo de fondo sobre su figura. Este es el texto. Está en catalán, pero estoy segura que lo puede entender todo el mundo.

Té una figura imponent, amb un cap rodó, una melena abundant amagada sota un gran barret ribetejat de pell i una barba que comença a ser grisa. Està ben plantat al terra amb les cames obertes, els punys tancats en actitud de poder. Porta un luxós abric i llueix un toisó d’or. Vesteix una faldilla curta sobre unes calces altes. Es un retrat del rei Enric VIII de Anglaterra, però podria ser un autoretrat de Julian Schnabel. El pintor comparteix amb el rei la melena, la barba, la actitud desafiant, inclús el vestit, ja que els seus famosos pijames curts li apropen a aquest rei excessiu que es va casar sis vegades (en això no s’hi assembla, encara) i que va ser una figura cabdal en el renaixement anglès.

            Renaixement, aquesta paraula pot venir al cap al pensar en Julian Schnabel. Un home que no es conforma amb la simple definició de “pintor”.  La seva desmesura artística li ha portat a fer moltes mes coses a l’àmbit de la creació. Schnabel té una personalitat polièdrica, multimèdia. Els diferents epígrafs que trobem a la seva pàgina web son molt clars: pintor, escultor, arquitecte, director de cinema, decorador, music, video artista, assagista... Schnabel es, com deia un bon amic seu de San Sebastián, un Holding Cultural.

            Un home que ha viscut tota la seva vida dividit entre dues opcions. Nascut a Brooklyn, al centre de Nova York, es va fer adolescent i adult a una petita ciutat de Texas molt a prop de la frontera i el Golfo de Méxic; educat en una família jueva, va anar a una escola catòlica; apassionat dels esports, especialment del surf, va triar estudiar art a la Universitat de Houston on va confirmar el que ja sabia: pintar era la seva vida. “Pintar es com respirar per a mi”. Ho va tenir tan clar que al acabar els seus estudis, va demanar una beca per anar al Whitney Museum de Nova York tancant el cercle al tornar a la seva ciutat de naixement.

            Schnabel va tenir la sort d’estar al lloc ideal al moment perfecte. Tenia 28 anys quan va fer la seva primera gran exposició individual l’any 1979. Era, en paraules seves, un jove arrogant, inconscient, atrevit . “Soc lo mes proper a Picasso que podries trobar en tota la teva vida” deia sense pudor. Gairebé sense proposar-se es va convertir en una de les figures del neo-expresionisme americà que va dominar la escena artística dels anys vuitanta. Guanyava molts diners, era famós, i va descobrir Europa.

            També va descobrir una  guapa model i actriu basca que es deia Olatz López Garmendia. Schnabel estava casat i era pare de tres fills, Vito, Lola i Stella, quan amb poc mes de 40 anys, es va enamorar de Olatz. Es van casar  l’any 1993, van tenir dos fills bessons, Cy i Olmo, i la seva tendència a la dualitat es va veure reforçada amb una doble residencia entre Manhattan i una preciosa casa a San Sebastián que es va convertir en centre d’atracció per a actors, directors i artistes americans. A Donostia, Schnabel podia practicar el surf que tan li agradava, a Donostia es podia passejar amb els seus pijames de quadres sense que ningú li digués res.

            Itàlia i Espanya el van conquistar. Explicava que un dels seus fills bessons es deia Olmo perquè es va identificar totalment amb el personatge de Depardieu a 1900 de Bertolucci, pel·lícula que va veure en italià sense subtítols i el va captivar amb les seves imatges encara que no entenia res del que deien. “Quan vaig conèixer a Bertolucci li vaig tocar la musica de Morricone que m’havia agradat molt. Es va emocionar i des de llavors som molt amics”.

            M’agrada pensar que Schnabel va trobar el plaer del cinema i la possibilitat de fer-ho gràcies al Festival de San Sebastián al que va estar vinculat molts anys. Primer com a espectador; després com amic. La seva figura rotunda i poderosa, era una presencia habitual al festival on va ser jurat al 1998. Mes tard va ser l’ encarregat d’entregar els Premis Donostia a amics seus que es van convertir en amics del festival: Dennis Hopper l’any 2002, Sean Penn, l’any 2003, Matt Dillon, l’any 2006. La seva amistat no només passava per  aquestes col·laboracions, també va oferir la casa de Nova York per a fer unes festes espectaculars de presentació del festival on es podia trobar Willem Dafoe, Al Pacino, Robert de Niro, Ben Gazzara...

            Ja que em arribat al cinema hem de fer una parada obligada i fer-nos una pregunta. Schnabel, és un director de cinema que pinta o un pintor que fa cinema? Ell respon molt clarament: "Jo sóc pintor. Les meves pel·lícules son una extensió de les meves pintures”. En una recent entrevista Schnabel reconeixia: “La pintura no és popular. Si vols arribar a la gent, fes pel·lícules”. Potser per això, per arribar a mes gent, Schnabel es va fer director de cinema. Entre 1996 i 2010, ha dirigit cinc pel·lícules. Totes tenen un element comú: estan basades en personatges reals. Basquiat va ser la primera. Schnabel coneixia molt be a Jean-Michel Basquiat, havia viscut a prop seu el procés de la seva pintura i de la seva destrucció. Quan es va plantejar fer una pel·lícula, la idea de recordar la figura del amic desaparegut als 28 anys, va sortir de forma natural. No només es tractava de fer un biopic, també era una mica la seva pròpia autobiografia, el seu mon, la seva gent. Els crítics, tan els d’art com els de cinema, no se’l van prendre seriosament. Tots  van pensar que no faria mes pel·lícules. No sabien que el cuc del cinema se l’hi havia ficat endins i, quan va estrenar l’any 2000 Antes de que anochezca, es van quedar sorpresos. La pel·lícula va funcionar molt be, però Schnabel no va tornar a fer un altre film fins l’any 2007. I de nou va causar una petita sorpresa amb  una història molt allunyada de la seva vida com La escafandra y la mariposa, basada en la figura de Jean-Dominique Bauby, un home paralitzat completament després de patir un accident. Que difícil per a algú com ell, vitalista, actiu, excessiu, fer el retrat de una persona que no es pot moure¡ Schnabel explicava que la solució la va trobar en una frase del propi Bauby que deia “l’únic que no tinc paralitzat es la meva imaginació”. La escafandra... el va convertir en un director de cinema reconegut gracies al premi al Millor Director de Canes, el va permetre guanyar un Globus d’Or i tenir una nominació al Oscar. Tot un èxit. Però ell seguia tenint molt clar que abans de res era un pintor i per a demostrar-ho, el mateix any 2007, coincidint amb la projecció de La escafandra y la mariposa al Festival de San Sebastián, va presentar a la Tabacalera una impressionant exposició de quadres de gran format.           

            Em arribat al 2007, un any molt important per a ell. No només perquè es el del seu reconeixement com a director de cinema, o perquè li fa el regal del documental Berlín al seu amic Lou Reed. Tampoc per la gran exposició a la Tabacalera. L’any 2007 es un any fonamental a la seva vida perquè precisament la seva vida va fer un gir total. Durant un viatge a  Roma, Schnabel coneix a una famosa i popular periodista palestina nascuda a Haifa, Rula Jebreal, vint anys mes jove que ell. S’enamora  i tot canvia. Es divorcia de Olatz amb la que ha viscut catorze anys, deixa la seva casa de Sant Sebastián on no tornarà mes que esporàdicament, i comença una relació am Rula que el portarà a fer una nova pel·lícula, Miral, presentada a la Mostra de Vencia de 2010. Durant tres anys, entre 2007 i 2010, viu amb Rula, fa una pel·lícula amb ella i... deixa d’exposar. Vull pensar que no deixa de pintar, perquè com sempre ha dit,  “si no pintés no sabria que fer.” Miral, filmada a Israel i Palestina, va ser un petit fracàs. O un gran fracàs segons com es miri. Acusat de ser un film de propaganda pro Palestina, Schnabel, jueu de família,  es defensava dient que era una pel·lícula que nomes volia la pau i que l’havia fet en record de la seva mare. Però si penso que Miral va ser un fracàs no es tant perquè no tingués un èxit comercial, sinó perquè va significar el fracàs de la seva opció de vida. La relació amb Rula va durar el que va durar fer la pel·lícula. Es van separar al 2011 i Schnabel es va trobar com  James Stewart a Vértigo la segona vegada que perd a Kim Novak. Sense res  a les mans. Be, amb el mes important de la seva vida: la pintura.

            El Schnabel que va ressorgir d’aquestes cendres te moltes coses de l’antic, sens dubte, però és molt diferent. Els tres anys que han passant des que es va separar de Rula no ha parat quiet. Sembla que als seus 63 anys, amb els pijames una mica oblidats, l’hagi entrat una fúria creadora. La prova son dos exposicions al 2012, dos mes al 2013 i quatre en el que portem de 2014. Entre març i abril d’aquest any ha inaugurat a Nova York, una exposició titulada Karma; a Dallas, on mai havia exposat,  una gran retrospectiva sota el nom de Julian Schnabel. An Artist has a past, (Puffy Clouds and Strong Coctails) 13 Paintings over the Last Decade; de nou a Nova York, View of Dawn in the Tropics: Paintings 1989-1990, i la mes important, Every Angel has a Dark Side, a Londres. En aquesta ultima exposició es podien veure dos autoretrats seus que son la evidencia dels canvis que ha patit. Deu anys separen els dos quadres. El primer es de l’any 2004. Schnabel amb un posat superb i segur (de Enric VIII), vestit amb el seu particular pijama i amb una brotxa a la ma, mostra la seva arrogància front l’espectador; el segon, pintat a començament d’aquest 2014, el representa en una posició mes frontal, mes desvalgut, es una figura mes petita davant del quadre que està pintant. Schnabel explica: “aquest dos autoretrats reflecteixen clarament que alguna cosa radicalment diferent està succeint a la meva vida. Jo sento que soc molt diferent. Me he fet petit i el mon al meu voltant s’ha complicat molt”. Es ara, quan Schnabel ha estat capaç d’afegir a la definició que donava de si mateix, “arrogant, inconscient, atrevit”,  el qualificatiu d’estúpid al recordar com era quan era jove.